Desencanto

La pérdida fragua útero abajo, sin prisa.
Decanta lento el chapapote emocional
quebrando la tinaja vértebra a vértebra.
En el rompeolas flotan tus ojos de pez
que son los míos, contenedores del desastre.
 
 Un dolor esdrújulo traduce el desencanto
en lodo tristeza que todo lo embarra y anega.
Te escucho decir que estoy muerta.
Susurra, marchito de olas, un mar de piedras.
La sal escampa entre el frío y la herida.





La pell

Com una torrentada m'arriba el teu cos nu,
la carn que bull i cruix,
la bellesa d'un viatge a la foscor humida,
les besades fent camí des dels turmells fins als llavis.

No vull morir a la teua pell, ni baixar a pulmó tot el desig.
Vull viure dins teu, vinclada,
i guardar la nostàlgia que no podem parir
dels teus ulls reflectint el cel i el meu somriure ignífug.

Estimar té ara la forma del teu cos,
la ceguera del vertigen i el fang arrossegat per la pluja,
la fondària de la cala on deixarem els rems,
la breu distància entre Déu i Adam a la Creació.

Tot el que s'acosta és invisible i succeeix esplai
per trobar una manera més simple d'estimar.
Des de dalt tot és harmoniós i perfecte,
com la carícia feta llum sobre les coses.

Ens han vist els ulls de les palmeres,
i jo t'endevine avui com un oasi,
la memòria arrelada del foc i la pluja,
la sorra fugint entre els solcs de la mà.

Desnonada de paraules entre els espasmes del món
com les criatures en nàixer
busque el gest amable, sentir la pell,
allò que només separa els nostres batecs.
Detall del fresc «Dios creando a Adán» realitzat per Miguel Ángel a la Capilla Sixtina.

Amor de contrabando

Arde todavía la tarde
en tu deseo llanto
cubriendo de muda ceniza
aquello cuanto no amaste
 
Se abre el horizonte
al abismo de tu encendido sexo
la herida que no cicatriza
y el sofá donde tus miedos
 
Tumbado estás sin orilla,
deshabitado de besos,
como un náufrago de piel
que se rinde a la tormenta
 
En la distancia, ella te mira
con el amor de lo creado
y te nombra para que seas
envolviéndote en su abrazo.
 
Son las calles hoy del aire
el desahogo y la calma.
Una mujer te lee en verso
vive tu carne en ellos.

Desencanto

La pérdida fragua útero abajo, sin prisa.
Decanta lento el chapapote emocional
quebrando la tinaja vértebra a vértebra.
En el rompeolas flotan tus ojos de pez
que son los míos, contenedores del desastre.

 Un dolor esdrújulo traduce el desencanto
en lodo tristeza que todo lo embarra y anega .
Te escucho decir que estoy muerta.
Susurra, marchito de olas, un mar de piedras.
La sal se ofrenda entre el frío y la herida.



Inspirar: coger aire, sugerir ideas, suscitar algo…

«La creatividad es inventar, experimentar, crecer, correr riesgos, romper las reglas, equivocarse y divertirse”

— Mary Lou Cook.

Recordar quien soy es cerrar los ojos, darme la vuelta y desandar el camino. Alguién se atrevió a preguntarme si este despertar era una niñez tardía, yo simplemente le devolví una sonrisa. El resto es camino, y lo iréis viendo aquí.