
Cerca


La pérdida fragua útero abajo, sin prisa. Decanta lento el chapapote emocional quebrando la tinaja vértebra a vértebra. En el rompeolas flotan tus ojos de pez que son los míos, contenedores del desastre. Un dolor esdrújulo traduce el desencanto en lodo tristeza que todo lo embarra y anega. Te escucho decir que estoy muerta. Susurra, marchito de olas, un mar de piedras. La sal escampa entre el frío y la herida.

Com una torrentada m'arriba el teu cos nu, la carn que bull i cruix, la bellesa d'un viatge a la foscor humida, les besades fent camí des dels turmells fins als llavis. No vull morir a la teua pell, ni baixar a pulmó tot el desig. Vull viure dins teu, vinclada, i guardar la nostàlgia que no podem parir dels teus ulls reflectint el cel i el meu somriure ignífug. Estimar té ara la forma del teu cos, la ceguera del vertigen i el fang arrossegat per la pluja, la fondària de la cala on deixarem els rems, la breu distància entre Déu i Adam a la Creació. Tot el que s'acosta és invisible i succeeix esplai per trobar una manera més simple d'estimar. Des de dalt tot és harmoniós i perfecte, com la carícia feta llum sobre les coses. Ens han vist els ulls de les palmeres, i jo t'endevine avui com un oasi, la memòria arrelada del foc i la pluja, la sorra fugint entre els solcs de la mà. Desnonada de paraules entre els espasmes del món com les criatures en nàixer busque el gest amable, sentir la pell, allò que només separa els nostres batecs.

Arde todavía la tarde en tu deseo llanto cubriendo de muda ceniza aquello cuanto no amaste Se abre el horizonte al abismo de tu encendido sexo la herida que no cicatriza y el sofá donde tus miedos Tumbado estás sin orilla, deshabitado de besos, como un náufrago de piel que se rinde a la tormenta En la distancia, ella te mira con el amor de lo creado y te nombra para que seas envolviéndote en su abrazo. Son las calles hoy del aire el desahogo y la calma. Una mujer te lee en verso vive tu carne en ellos.
La pérdida fragua útero abajo, sin prisa. Decanta lento el chapapote emocional quebrando la tinaja vértebra a vértebra. En el rompeolas flotan tus ojos de pez que son los míos, contenedores del desastre. Un dolor esdrújulo traduce el desencanto en lodo tristeza que todo lo embarra y anega . Te escucho decir que estoy muerta. Susurra, marchito de olas, un mar de piedras. La sal se ofrenda entre el frío y la herida.
«La creatividad es inventar, experimentar, crecer, correr riesgos, romper las reglas, equivocarse y divertirse”
— Mary Lou Cook.
Recordar quien soy es cerrar los ojos, darme la vuelta y desandar el camino. Alguién se atrevió a preguntarme si este despertar era una niñez tardía, yo simplemente le devolví una sonrisa. El resto es camino, y lo iréis viendo aquí.