Com una torrentada m'arriba el teu cos nu,
la carn que bull i cruix,
la bellesa d'un viatge a la foscor humida,
les besades fent camí des dels turmells fins als llavis.

No vull morir a la teua pell, ni baixar a pulmó tot el desig.
Vull viure dins teu, vinclada,
i guardar la nostàlgia que no podem parir
dels teus ulls reflectint el cel i el meu somriure ignífug.

Estimar té ara la forma del teu cos,
la ceguera del vertigen i el fang arrossegat per la pluja,
la fondària de la cala on deixarem els rems,
la breu distància entre Déu i Adam a la Creació.

Tot el que s'acosta és invisible i succeeix esplai
per trobar una manera més simple d'estimar.
Des de dalt tot és harmoniós i perfecte,
com la carícia feta llum sobre les coses.

Ens han vist els ulls de les palmeres,
i jo t'endevine avui com un oasi,
la memòria arrelada del foc i la pluja,
la sorra fugint entre els solcs de la mà.

Desnonada de paraules entre els espasmes del món
com les criatures en nàixer
busque el gest amable, sentir la pell,
allò que només separa els nostres batecs.