Cerca
Autor: isaserrano
Parir
Alumbrar el verso dejarlo caer desprovisto rendirle tiempo y atender su peso Sacarlo del enjambre destilar su sombra liberar los dedos tumefactos sujetándolo en la garganta Que no salga henchido de bazo ni de intestino revuelto que ninguna interpretación mancille sus alas Dejarlo ser, libre, libre como vino.
Comiat
Cada moment junts era vida, caminant cor endins a palpentes, balbucejant el desig, fent-se pell, desafiant l'espai i el calendari. Fórem carn abans que verb, àligues de vols estremits, llops udolant la nit i ara més enllà dels ulls i les mans que ens saben les paraules són quelcom lleuger, sense significat. Hem deixat de témer la caducitat, d'atendre l'aigua per calmar la set, d'encendre crepuscles i buscar recers per deixar-nos morir de silenci. Entregarem a la pluja sabres i tempestes i nus sadollarem el plaer dels nostres Déus fèrtils. Ara, quiets, conciliats de cor observem les aloses en un vol, com el nostre, sense retorn. Quedarà l'aire fragant de besos la rosada que ens neix a la pell en l'abraçada la tendresa dels ulls que es reconeixen, el camí que, per moments, férem nostre.
Desencanto
La pérdida fragua útero abajo, sin prisa. Decanta lento el chapapote emocional quebrando la tinaja vértebra a vértebra. En el rompeolas flotan tus ojos de pez que son los míos, contenedores del desastre. Un dolor esdrújulo traduce el desencanto en lodo tristeza que todo lo embarra y anega. Te escucho decir que estoy muerta. Susurra, marchito de olas, un mar de piedras. La sal escampa entre el frío y la herida.
L’Arca
Dintre el cor de la pluja retronen les veus dels nens jugant en la ciutat ara abandonada. S'inclinen els arbres buscant l'aigua com una carícia i té la por el color blau humit del cel. Cal remoure la terra per a alliberar el fang dels pensaments en aquesta primavera derrotada. Caminar a palpentes mort endins mentre creixen els absents que estimem i la solitud planta les seues estàtues. Hem d'aprendre a treure crèdit de la pèrdua i assajar un vol interior i valent, confiats com Noé que baixaran les aigües.
La pell
Com una torrentada m'arriba el teu cos nu, la carn que bull i cruix, la bellesa d'un viatge a la foscor humida, les besades fent camí des dels turmells fins als llavis. No vull morir a la teua pell, ni baixar a pulmó tot el desig. Vull viure dins teu, vinclada, i guardar la nostàlgia que no podem parir dels teus ulls reflectint el cel i el meu somriure ignífug. Estimar té ara la forma del teu cos, la ceguera del vertigen i el fang arrossegat per la pluja, la fondària de la cala on deixarem els rems, la breu distància entre Déu i Adam a la Creació. Tot el que s'acosta és invisible i succeeix esplai per trobar una manera més simple d'estimar. Des de dalt tot és harmoniós i perfecte, com la carícia feta llum sobre les coses. Ens han vist els ulls de les palmeres, i jo t'endevine avui com un oasi, la memòria arrelada del foc i la pluja, la sorra fugint entre els solcs de la mà. Desnonada de paraules entre els espasmes del món com les criatures en nàixer busque el gest amable, sentir la pell, allò que només separa els nostres batecs.
Flama
Al·legat
L'albir del temps dilatant-se, obrint-se a allò que en diuen nou i la ràbia i el desfici destil·lant-se en el mateix trull. Hem deixat de viure en pressa per fer-ho en por i neguit fecundat l'insomni al cos i deixant marcir les flors d'abril. La vida ja no ens besa, ni es deixa abraçar, i hem d'aprendre a estimar-la amb una nova delicadesa que no ens nafre ni ens faça patir. Retruny de criatures bategant en la buidor i l'enuig de la pell sense espai ni alé per al consol, ni llum on destriar les misèries. Sacsejats en un balancí que ni ens enlaira ni ens deixa caure mesurem a pams el viure i el caminem a quatre grapes. Queda la intuïció com un exili, un pati interior sense finestres, la virtut de no creure que la vida es puga retirar de tots els racons. Queda la poesia com un glop de vi bo per treure'ns la sal de la gola i deixar un solatge a l'ànima d'immaculada i intacta esperança.
Portal
Ando Creando 