Cada moment junts era vida,
caminant cor endins a palpentes,
balbucejant el desig, fent-se pell,
desafiant l'espai i el calendari.

Fórem carn abans que verb,
àligues de vols estremits, llops udolant la nit
i ara més enllà dels ulls i les mans que ens saben
les paraules són quelcom lleuger, sense significat.

Hem deixat de témer la caducitat,
d'atendre l'aigua per calmar la set,
d'encendre crepuscles i buscar recers
per deixar-nos morir de silenci.

Entregarem a la pluja sabres i tempestes
i nus sadollarem el plaer dels nostres Déus fèrtils.
Ara, quiets, conciliats de cor observem les aloses
en un vol, com el nostre, sense retorn.

Quedarà l'aire fragant de besos
la rosada que ens neix a la pell en l'abraçada
la tendresa dels ulls que es reconeixen,
el camí que, per moments, férem nostre.