L'albir del temps dilatant-se,
obrint-se a allò que en diuen nou
i la ràbia i el desfici
destil·lant-se en el mateix trull.

Hem deixat de viure en pressa
per fer-ho en por i neguit
fecundat l'insomni al cos
i deixant marcir les flors d'abril.

La vida ja no ens besa, ni es deixa abraçar,
i hem d'aprendre a estimar-la
amb una nova delicadesa
que no ens nafre ni ens faça patir.

Retruny de criatures bategant
en la buidor i l'enuig de la pell 
sense espai ni alé per al consol,
ni llum on destriar les misèries.

Sacsejats en un balancí
que ni ens enlaira ni ens deixa caure
mesurem a pams el viure
i el caminem a quatre grapes.

Queda la intuïció com un exili,
un pati interior sense finestres,
la virtut de no creure que la vida
es puga retirar de tots els racons.

Queda la poesia com un glop de vi bo
per treure'ns la sal de la gola
i deixar un solatge a l'ànima
d'immaculada i intacta esperança.